Recordant a Maria Àngels Anglada

Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Maria Àngels Anglada, i he volgut recordar-la en el meu racó virtual, amb una poesia que esgarrifa, sobretot pensant que en aquests moments altres ciutats del món estan patint el que va succeir a la ciutat de Sarajevo i que l’escriptora i poetessa fa palès amb poques paraules. 

    El genocidi perpetrat a Gaza o els atacs de l'exèrcit rus a terres ucraïneses són dues mostres de l'horror que es viu a moltes parts del planeta. N'hi ha més, però només veiem allò que ens arriba, i només ho lamentem mentre llegim la notícia. Només les persones que ho pateixen directament saben quin és el sofriment d'una guerra on víctimes innocents paguen la barbàrie dels poderosos.

    Maria Àngels Anglada, que estimava la història de les civilitzacions, la seva cultura i tradicions, i que ho il·lustrava amb sàvies paraules, ens avergonyeix en veure que som incapaços de repartir felicitat. Que posem més esforços en la destrucció que no pas en la construcció d'un món on tothom hi tingui cabuda, sigui quina sigui la seva raça, creences, cultura i ideologia. 

    El dia 23 d'abril de 1999 la Maria Àngels ens va deixar, però la seva obra continua viva i present, i és bo recordar-la perquè ens ajudi a canviar aquesta dinàmica superficial, de mediocritat ascendent i oblit generalitzat que cada vegada és més present entre els humans.

SARAJEVO

Fins aquí la mà de Virgili

FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili– 

la pietat la música dels mots.

Vaig visitar amb ell el regne d’ombres 

lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà.

Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre 

–els ulls escruixits, els llavis ben closos.

MARIA ÀNGELS ANGLADA D'ABADAL

Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Les teranyines que els tàvecs nocius trenquen

L’aplicació de Facebook m’ha recordat avui que el dia 21 d'abril de l’any 2013 vaig recollir la següent frase de l’humanista François Rabelais, que el 1540 va escriure: "Les lleis són com les teranyines, ja que les mosquetes i les petites papallones hi queden atrapades però els grans tàvecs nocius les trenquen i travessen". No cal dir que explica molt bé la idea que tinc de la Justícia del nostre país, i que ho repetit moltes vegades, encara que no tan ben expressat com ell.

    La política del nostre país s’ha valgut d’aquesta màxima i per això s’explica que sempre rebin els mateixos i que els poderosos se’n surtin a molt bé de preu. Això passa en sistemes autoritaris i repressius, que probablement ni te n’assabentes, i en sistemes democràtics, que ho veus i no t’ho creus, però passa.

    Al llarg de la història aquesta injustícia s’ha combatut amb tota mena d’eines sense haver aconseguit frenar-la. Avui tinc la impressió que hem abaixat els braços i acceptat una realitat que no ens agrada, però que ens veiem impotents per revertir-la. El món ha creat tot tipus d’institucions per fer-hi front, però el poder dels rics, de la classe dominant, és massa fort com per rebatre-ho i fer asseure els corruptes i opressors, i que el pes de la justícia recaigui sobre ells. És per això que resulta tan injust i burlesc sentir a dir, com era usual en el rei emèrit, que tots som iguals davant la llei. No és cert!

    Com molt bé deia l’humanista referit, les lleis aconsegueixen atrapar els més vulnerables i febles. Aquells que tenen pocs recursos per defensar-se o tergiversar la realitat, però en canvi tenen moltes mancances a l’hora que les compleixin els poderosos. Mentre no siguem capaços de protegir-nos d’aquest fracàs, no tinguem la força de fer valdre la justícia davant de tots, el món no respectarà els drets de la majoria, d’aquells que no compten amb la força d’un poder absolut i injust.

    Ho he dit recentment i no em cansaré de repetir-ho. La democràcia no ens garanteix que els repressors no es facin amb el poder i se’n serveixin per als seus propis interessos. N’hem tingut prou exemples, alguns d’ells són avui una realitat. Contra això només podem fer valdre el nostre dret a expressar-nos lliurement denunciant la injustícia i l’arbitrarietat en l’aplicació de les lleis, amb el risc de ser víctimes dels poderosos de torn.

Culpables

La culpa és molt negra i ningú no la vol. No ens costa gaire culpar els altres, però no passa el mateix a l'hora d'acceptar-la. Algunes vegades no en som conscients, però normalment ho sabem, però intentem dissimular-ho i, sobretot, reconèixer que no hem estat encertats, que hem estat els culpables que allò funcionés malament. I a l'hora de determinar qui n'és el culpable és quan tot trontolla. Semblaria que és la Justícia l'encarregada de descobrir-ho, però tenim tan males experiències i poca confiança, que al final ja no saps qui pot decidir-ho.

    Hi ha molts tipus de culpes i de conseqüències. Cada dia podem trobar motius per fer aquesta anàlisi, però de ben segur que es tractarà de fets insignificants, que no perjudiquen els altres. Potser més a nosaltres mateixos. Hi ha, però, situacions que comporten un greu perjudici per a la societat i segur que hi ha culpables a qui responsabilitzar-ne. I arribat aquí em pregunto: hi ha culpables de les dificultats i pocs avenços de la llengua catalana al nostre país? Els que vàrem viure el franquisme no ens imaginàvem que el català patís un retrocés com el que estem vivint actualment. Tot feia pensar que havíem superat el desert i que plantaríem les arrels per no tornar mai més enrere. Les xifres canten i tots són lamentacions.

    En campanya electoral el català surt sempre i ara hem de sentir a dir, d'aquells que no han fet mai res per defensar-lo, o si més no ja fa molt temps que ho han oblidat, i d'aquells que l'han atacat des del primer dia, perquè aquest era els seu objectiu fundacional, que els governants dels darrers anys són els culpables del retrocés en la parla de la nostra llengua. PSC i Ciutadans, cadascú des del seu posicionament, són protagonistes d'aquest repartiment de culpes. 

    Estic convençut que ens hem adormit en la defensa del català. Ens pensàvem que tot anava sobre rodes i que no calia grans esforços per potenciar-lo. Els nostres governants, a qui vàrem confiar la nostra representació a l'hora de gestionar el país han fallat, però i nosaltres? Hem sabut defensar la nostra llengua en tot moment i circumstàncies? 

    Segur que la política que ha seguit el govern català en matèria lingüística no ha estat l'encertada, i no cal que ara ens facin grans promeses, quan no ho han fet fins ara. Tampoc podem acceptar el joc polític, només pensant en recaptar vots, d'aquella oposició que no ha ajudat en res, o fins i tot ha contribuït a menystenir el respecte al català. Però nosaltres hi tenim una gran responsabilitat i no podem delegar-ho tot als polítics. Al nostre entorn, familiar, professional, lúdic i de tot tipus, hem de protegir la nostra llengua, i la millor manera és parlant-la i exigint que se'ns permeti fer-ne ús a tots els àmbits del nostre país.

És prou garantia la democràcia?

Es va fer famosa la frase en què es definia la democràcia com el sistema polític menys dolent. No em feu dir qui la va dir, però en tot cas tots l'hem sentit expressar en un moment o altre. Els habitants dels règims autoritaris, com va ser el nostre durant els anys del franquisme, somien en un sistema democràtic que respecti els seus drets i els faci lliures. Que puguin expressar la seva opinió sense el perill de ser empresonats, torturats o fins i tot condemnats a morir. 

    Assolir la democràcia és una fita en un món divers i amb moltes pressions i interessos per part dels de sempre. L'exercici de la democràcia esdevé un fre a situacions perverses i totalment injustes, però no és una garantia total ni definitiva.

    Tenim prou mostres que ens fan veure que viure en un sistema democràtic no et garanteix el cent per cent que els teus drets es respectin, que la justícia operi correctament, que tots siguem iguals davant d'ella, independentment de les creences religioses, opinions, raça, recursos econòmics, sexe i cultura. Hi ha una sèrie de disfuncions que no s'han acabat de resoldre i que provoquen aquests desajustos que et fan perdre la fe en el sistema democràtic. Disfuncions que perduren en el temps i que no s'acaben de resoldre. Sempre hi ha algú al darrere que té més poder i molt interès perquè no sigui tot tan transparent ni just.

    Com que no em puc allargar en aquest espai diari d'opinió, deixeu-me que us comenti dos exemples de funcionament d'institucions democràtiques que considero errònies i que, d'alguna manera, vulneren l'esperit democràtic de la seva constitució i vigència.

    Per una banda no veig bé que tots els acords de la Unió Europea s'hagin d'aprovar per unanimitat. La prova és que en més d'una ocasió es deixen d'aprovar acords gairebé unànims, només perquè hi ha un estat que ho veta. Normalment per interès propi i no pas en defensa de l'interès general.

    El segon exemple el trobem a les Nacions Unides. El dret de veto d'alguns dels seus estats membres, només d'alguns, pot impedir acords de suport majoritari, simplement perquè a un d'aquests estats no l'interessa. No cal ni que ho justifiqui. N'hi ha prou en votar-hi en contra. El darrer exemple el tenim en la votació del Consell de Seguretat de l'ONU, sobre la incorporació de Palestina com a membre de ple dret. Tot i que hi havia suficients estats que hi votaven a favor, el vot en contra dels EUA no ho ha fet possible. Aquesta pràctica democràtica és, al meu entendre, una perversió del veritable sentit de la democràcia. Tenim molt a aprendre i a millorar.

Exili i llibertat d’expressió

La decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir l’ús del mot exili referit al president Puigdemont i altres persones en situació semblant és una demostració més de la malaltia que pateix la democràcia al nostre país. Una mostra clara que la democràcia no està consolidada i de l’arbitrarietat de les institucions del món judicial i la seva deriva autoritària i repressiva.

    Davant de decisions con aquesta no ens queda cap més remei que proclamar amb la veu ben alta quina és la realitat que pateixen persones com el president Puigdemont, encara que hi estiguem lluny políticament. La llibertat d’expressar una situació política com l’exili no pot ser prohibida en un estat democràtic sa. Paral·lelament s’ha de dir que els partits polítics que denuncien i propicien aquestes prohibicions cauen en el mateix sac dels malalts de la democràcia i no es mereixen ocupar llocs de representació política a les nostres institucions.

    Les reaccions d’alguns partits polítics en campanya electoral haurien de fer-nos veure de quin mal pateixen i con podrien arribar a prostituir la nostra democràcia si sortissin escollits amb prou força com per condicionar el nostre futur. Salvant les distàncies, tenim exemples prou clars com Argentina, que cada dia apareixen, als diaris, notícies alarmants per als seus habitants. Un país que tot fa pensar que va sortir del foc per caure a les brases.

    Pensant en el nostre país, espero i desitjo que com a mínim aquells partits polítics que podem deixar arraconats, desapareguin definitivament de les nostres institucions i restin en l’oblit per a la nostra salut democràtica. Ja tenim prou feina amb aguantar el Poder Judicial i les Juntes electorals, que no em podem prescindir ni podem o trobem la manera de canviar, i que van més enllà del seu paper d'impartir justícia o regular els processos electorals.

Transparència i participació

Avui els diaris parlaven del tercer fracàs del govern municipal de Barcelona que ha vist com els grups municipals de l'oposició l'impedien tirar endavant la tramitació del Pla d'Actuació Municipal (PAM) per aquests anys de mandat socialista a la capital catalana. Primer varen ser les ordenances fiscals, després el pressupost municipal i ara el PAM.

    Governar amb minoria té aquestes dificultats. Cal negociar molt bé les coses i esperar que l'oposició no hi posi traves. Disposar de majoria absoluta, com és el cas del govern municipal de la nostra vila, té garantit que s'aprova tot el que es presenta al Ple, sense necessitat de dialogar ni pactar res, o fins i tot deixant de presentar propostes, com és el PAM, que no és d'obligat compliment, però que com a mínim és una demostració de transparència, ara que se'n parla tant.

    El nostre govern municipal ja va deixar clar que no tenia cap intenció d'elaborar el PAM, i que tot el que faria estava recollit en el seu programa electoral. Si bé és cert que els partits polítics en campanya electoral manifesten tot allò que volen fer, si aconsegueixen la majoria necessària, la confecció del PAM facilita la temporalització dels projectes i poder fer-ne el seguiment. A Arenys de Mar, doncs, aquesta transparència i fiscalització ciutadana, que donaria valor a la qualitat democràtica del govern local, no hi serà, i haurem d'anar mirant què es fa i es deixa de fer, sense les facilitats que serien desitjables.

    Tot i que el nostre model sigui de democràcia representativa i no participativa, sí que s'ha aconseguit sensibilitzar els polítics a obrir més les portes i, per llei, donar plena informació de tots els tràmits municipals en pro d'una transparència que no sempre és prou evident. Mecanismes com el PAM, l'Audiència Pública, els Consells sectorials i la participació dels ciutadans al Ple municipal apropen la ciutadania a la gestió pública, perquè se la puguin fer més seva.

    Cal, doncs, que els nostres governants es prenguin seriosament la participació ciutadana i la facilitin, amb tots els mecanismes que tinguin a l'abast. S'ha d'escoltar a la gent, les seves opinions, suggeriments i crítiques i formalitzar els espais de trobada per recollir-ho, discutir-ho i posar-ho en pràctica. S'ha de fer, no pas per una simple formalitat, sinó amb ple convenciment de la seva importància i necessitat. La riquesa d'una societat es troba en el diàleg, la participació i col·laboració de quantes més persones millor, i per això, en política, sense contradir el model de representativitat, afavorir la participació és la millor manera d'apropar-te a la gent i ser més útil. En definitiva, els polítics estan al servei de la ciutadania, oi?

Comprensió lectora i expressió escrita

Llegia un article sobre les competències bàsiques i la manera de corregir les proves, i tots els comentaris espontanis dels lectors per les directrius del Departament d'Ensenyament. En resum la notícia ve a dir que a l'hora d'avaluar les competències dels alumnes no s'han de tenir en compte les faltes ortogràfiques, i ho justifiquen perquè no es tracta d'un exercici d'expressió escrita, sinó de comprensió lectora.

    Segur que en saben més que jo i per això no discutiré de què es tracta amb aquests exercicis i la seva avaluació, ni tampoc on volen anar a parar amb els resultats que n'obtinguin. Segons com, sembla que interessi que el nivell dels resultats sigui alt, perquè no passi el mateix que amb els resultats de les proves PISA.

    Els de la meva generació probablement ho veiem diferent, i donem molta importància a la manera d'escriure i la voluntat d'evitar les faltes d'ortografia, que sempre se n'escapa alguna. Ens esforcem per fer-ho bé, seguint unes regles, que no sempre hi estem d'acord. Penso en l'eliminació d'accents diacrítics, per exemple.

    Segurament que aprofundint una mica arribaríem a parlar de l'esforç, que sembla que no es valora suficientment. No sé si estem malacostumant els nostres fills amb una política excessivament permissiva i mimant-los més del compte. Els suspensos poden traumatitzar els alumnes i per això només podem arribar a expressar que necessiten millorar, no fos cas que d'aquesta se'n derivessin traumes irreversibles.

    Si a aquest ignorar les faltes d'ortografia en les proves acadèmiques li sumem la pràctica de l'escriptura a través de les xarxes socials, potser acabarem per destruir la llengua i ens comportarà problemes reals de comprensió. Els de la vella escola, quan llegim algun article amb faltes d'ortografia, tenim la mateixa sensació de quan escoltem un concert amb els instruments desafinant. Podem entendre i justificar situacions especials, amb persones que han tingut problemes en l'aprenentatge, però si ens trobem en una escola o institut, on representa que els alumnes hi van a aprendre, no té massa sentit aquest mirar cap a una altra banda i acceptar errors ortogràfics com si no passés res. Si allà no ho aprenen, on hauran d'anar perquè algú els expliqui com ho han fer? Ho deixarem per quan s'hagin de presentar per optar a una feina, o ja ho deixem estar i que tothom treballi i s'expressi per escrit de qualsevol manera? 

    Potser en aquestes proves de comprensió lectora no s'ha de valorar l'expressió escrita, però aniria bé que tots plegats treballéssim per fer les coses el més bé possible, i això s'aconsegueix a base de corregir i millorar de manera contínua tota la vida, començant a l'escola.

El Quartet Gerhard al Principal

Ahir diumenge vàrem assistir al concert, programat pel Teatre Principal, a càrrec del Quartet Gerhard. El programa constava de dues peces, a la primera part el Quartet en sol menor, Op. 10, de Claude Debussy, i a la segona part el Quartet número 14, en re menor, La mort i la donzella. La propina va ser el lied El rei dels elfs, del mateix Franz Schubert, amb arranjament per a quartet de corda.

    No sempre tenim l'oportunitat d'escoltar, al costat de casa, un concert a càrrec de bons professionals i unes peces gens fàcils per al públic menys avesat a la música de cambra, sobretot el quartet de Debussy, i això s'ha d'agrair als responsables de la programació del nostre teatre municipal. De ben segur que no és fàcil confeccionar una programació amb cara i ulls, prou extensa per ocupar tota la temporada, i que no esdevinguin bolets difícils de pair, tenint en compte el pressupost que s'hi destina.

    La sala feia goig de veure i la impressió que en vaig treure és que el públic assistent s'ho va passar bé, aplaudint pels descosits. Ambdues peces constaven de quatre moviments, la qual cosa no es va acabar d'entendre per una part dels assistents. Potser amb un programa de mà i una mica de pedagogia per part dels organitzadors o els mateixos intèrprets ajudaria a respectar els silencis, que són molt importants en el desenvolupament d'una peça musical.

    Avui tenim l'oportunitat d'escoltar bona música amb els aparells de casa, però assistir de públic, com ahir mateix, té un component afegit que val la pena cuidar i potenciar. No és el mateix sentir en directe i veure els músics com interpreten el seu programa, que escoltar-lo en un enregistrament, sol a casa. Segur que t'estalvies interferències, aplaudiments a fora d'hora, estossecs i xiuxiueigs, però el directe té molta força i compartir-ho amb amics i estranys el fa més real i viu.

    Dels músics no em surten més que lloances. Els coneixia i sabia que en sortiria satisfet. Bona sonoritat a la sala, potser més per a nosaltres, el públic, que per als propis intèrprets. No totes les sales de concert, sobretot les que ofereixen diferents tipus d'espectacles, són agraïdes per als intèrprets, encara que la projecció arribi bé als espectadors. 

    A l'administració local, i el seu govern, els demanaria que siguin generosos en la seva aportació econòmica, perquè la cultura l'hem de potenciar i divulgar. Potser amb més recursos es podria fer aquesta tasca de divulgació i arribar a nous públics que, al meu entendre, és la feina que tenim pendent. Ànims!

Pendents de l'Orient mitjà

Aquest cap de setmana estem més pendents que de costum de l'Orient mitjà, després de l'atac perpetrat per Iran contra Israel. Un atac que, segons es pot llegir, tenia més la intenció d'avís que no pas de fer destrosses. És una manera de dir que no juguin amb foc que estan a punt per qualsevol acció.

    Set mesos després de l'atac de Hamàs a territori israelià, es fa molt difícil trobar la manera de desllorigar-ho tot. Més que tot perquè aquell atac no va ser l'inici de res, sinó un acte més de tot el procés que es viu en aquella part del món, amb unes relacions massa tenses entre palestins i israelians. La convivència no és fàcil, però encara menys quan analitzes com va començar tot i com ha tractat Israel els palestins que malviuen a Gaza, ara pràcticament destruïda.

    Tot s'ha complicat més perquè no només són dos estats els que s'estan barallant, sinó que hi ha més països implicats. Iran va rebre un atac que no ha perdonat i quedava clar que alguna actuació faria. No podia permetre que la cosa quedés com si res no hagués passat. I aquí rau el problema: uns fets n'encadenen uns altres i arriba un moment que només pots demanar que qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra.

    La responsabilitat és de tots, cadascú en funció dels seus actes i represàlies. No tots tenen la mateixa capacitat d'intervenir en el conflicte, i entenc que això s'analitza molt bé a cada bàndol per saber fins on es pot estirar la corda. 

    Una cosa, però, queda clara, i és que el genocidi perpetrat contra la població de Gaza no té cap justificació, i fa molta ràbia l'actitud de les institucions mundials que han estat incapaces d'aturar-ho. D'alguna manera haurem de passar la vergonya per aquesta irresponsabilitat, i haver permès la mort de tantes persones innocents.

    I estem més pendents de tot el que pot acabar passant, en una part per pur egoisme. Sabem que les conseqüències d'una guerra ampliada ens afectaran directament, i això encara fa més vergonya. Europa i els EUA estan preparant les seves eleccions per renovar o ratificar els seus governants, i seria bo que el resultat de les mateixes oferís una garantia de canvi en la manera de fer i actuar davant de situacions tan greus com les de Gaza, i també Ucraïna. Volia preparar-me per al concert d'aquesta tarda-vespre, però la meva ment està pendent d'uns fets que són massa greus com per deixar-los de banda.