Han passat cinquanta anys

Aquesta setmana farà cinquanta anys de la mort del dictador i fa molta ràbia veure jovent, que no va patir la repressió franquista, exaltant el dictador i tot el mal que va fer. Puc entendre que hi hagi persones que varen sortir beneficiades de la dictadura, ells i els seus ascendents, però no m'entra al cap que ciutadans, descendents de persones que van viure amb por i reprimits, puguin parlar bé de Franco. Què hem fet malament?

Probablement no s'ha explicat prou bé tot el que va passar. S'han comès errors. S'ha fet una transició amb moltes mancances i sense fer caure els hereus del franquisme, instal·lats a l'exèrcit, els jutjats i les estructures de l'Estat. L'esquerra ha estat poc agosarada i no ha fet els canvis que calia per entrar de ple en una veritable democràcia. L'esquerra i la dreta civilitzada.

Ara, després de cinquanta anys escoltes segons quines declaracions de personatges que havien d'haver girat el sistema polític com un mitjó, i encara tenen paraules amables cap al dictador, que no va ser res més que un revoltat que es va carregar la República instaurada a l'Estat, amb tots els defectes i errors comesos, però votada per la ciutadania. Un repressor que va assassinar milers de persones i que l'església espanyola va beneir i acompanyar sota pal·li.

Ens vàrem avergonyir que, a diferència dels règims feixistes europeus, el dictador morís al llit i amb tots els honors. Que el successor fos escollit pel mateix dictador, i així ens ha anat. Però el més greu de tot és veure la involució política i social i que la democràcia al nostre país pengi d'un fil. Que es criminalitzi el més vulnerable i es protegeixi el corrupte i qui ostenta el poder. 

La flaquesa i fins i tot la deixadesa dels governs espanyols que s'han succeït ha provocat que avui, a ple segle XXI encara hi hagi tantes persones que, ignorant les morts i el sofriment de tants avantpassats, glorifiquin un personatge pervers i criminal. No podem permetre que la història es repeteixi. Que es vulnerin els drets de la majoria. Que es limiti la llibertat d'expressió. Que s'oblidi que la sobirania emana del poble.

Transport per carretera

Aquesta setmana he parlat de transport públic i carreteres. Una setmana en què hi ha hagut un accident important entre tres camions, amb el resultat d'un conductor mort. Hem escoltat l'opinió de transportistes i també de l'administració catalana i haig de dir que m'han deixat una mica preocupat.

L'AP-7, que jo definiria com a l'eix principal de la xarxa de carreteres del nostre país, cada dia va més plena, amb molts camions. Suposo que la manca d'una xarxa ferroviària de mercaderies en té una bona part de la culpa. La gratuïtat de les autopistes, que també he comentat més d'una vegada en aquest blog, fa que s'hagi incrementat el nombre de vehicles que hi circulen.

I si hi ha més trànsit, també hi ha més probabilitat d'accidents. Però la raó de la meva preocupació és la informació que ens arriba sobre les dificultats de trobar professionals de la conducció, que se supleix amb la incorporació de conductors sense l'experiència o el coneixement necessari per conduir per les nostres carreteres. Un problema d'homologació de llicències de conducció sense haver de fer cap mena de formació.

També es comenta que hi ha poc control policial, per evitar avançaments incorrectes i deixar una distància de seguretat entre els camions. Tot això, sumat a eventualitats i distraccions, fa que els accidents hagin augmentat. Què es pot fer?

M'imagino que la solució no és fàcil i cal tenir en compte moltes casuístiques. Probablement caldria ampliar el nombre de carrils, que en alguns trams és només de dos per direcció. S'hauria de comprovar la capacitat dels conductors novells o forans, i obligar-los a la formació específica per conèixer les característiques del territori. I tornaria a parlar sobre la gratuïtat de les autopistes, que va en detriment dels pressupostos nacionals, beneficiant els vehicles que només hi són de passada.

Encara veus molts vehicles circulant pel carril del mig o el de l'esquerra, quan el de la dreta està buit. Falta, doncs, més control policial i sancionar els infractors. Però el més important seria que el transport de mercaderies es realitzés a través de la xarxa ferroviària. I això és un tema pendent que arrosseguem des de fa massa anys. La cosa no pinta bé!

I el dissabte, manifestació

Aquest dissabte hi ha convocada una manifestació unitària de professors de secundària a Barcelona per protestar contra la pèrdua del poder adquisitiu que xifren en el 21,64% des del 2010. Si bé és cert que l'IPC es mostra força moderat, encara que darrerament s'està disparant, els sous creixen molt a poc a poc, i això fa que cada vegada tinguis més despeses amb els mateixos ingressos.

El problema no és només dels professors, però és un col·lectiu prou important per a tenir-los en compte. També es poden queixar els professionals de salut i hi podríem anar afegint col·lectius, alguns dels quals estan molt malament, i així ens va.

Demà, doncs, es farà evident el malhumor dels professors que no només tenen problemes amb la pèrdua del poder adquisitiu, sinó també amb la disbauxa que fa anys es manifesta en el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, on hi ha passat diferents consellers i conselleres, però el resultat ha estat el mateix. Potser caldria canviar càrrecs i responsables que no tenen gaire coneixement de la realitat dels centres.

Davant d'aquesta realitat hi ha l'efecte comparatiu. Mentre els nostres governants es vanaglorien de tenir uns serveis tan bons, només cal mirar altres comunitats autònomes, per no fixar-nos en Europa, per adonar-nos que estem en els pitjors llocs del rànquing. És clar que no es poden demanar miracles i si no es paguen bé els treballadors és lògic que la seva reacció sigui de crítica.

Desconec quines seran les mesures de força que el col·lectiu d'educadors prendran davant la més probable reacció de la conselleria. Sempre són promeses que es queden en paper mullat. 

No podem oblidar que els professors i professores són els encarregats de formar els nostres fills i, per tant, els professionals de tots els àmbits, també polítics, del futur. No és una tasca qualsevol i caldria cuidar-los una mica. Paral·lelament, que dictin les normes que siguin perquè ningú s'ho agafi a la lleugera, sense compromís ni adquirint nous coneixements a partir d'una formació permanent. Això també és important tenir-ho present per evitar que entremig hi hagi educadors que no fan la seva feina.

I encara la llei d'amnistia

Avui s'ha conegut l'informe de l'advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la llei d'amnistia a favor dels implicats en el Procés català, en què avala la llei i no considera que afecti els interessos financers de la Unió Europea.

Com en totes les coses, no tothom ho veu de la mateixa manera i mentre el govern socialista i tots els polítics afectats per la no aplicació d'una llei que es va aprovar i que els jutges es resisteixen a acceptar-la, es feliciten per aquesta resolució, el PP interpreta que el dictamen apunta que la llei d'amnistia és contrària a la legislació europea al restringir a dos mesos el termini màxim perquè el Tribunal de Comptes analitzi la sol·licitud d'amnistia d'un encausat. Sincerament, crec que es tracta de buscar cinc potes al gat i no voler baixar del burro.

El següent pas és veure què sentencia el TJUE, ja que l'informe de l'advocat no és resolutiu. Si, com acostuma a ser habitual, el Tribunal es posa del costat de l'advocat general, caldrà veure com actua el Tribunal Constitucional per forçar al Tribunal Suprem l'aplicació de la llei d'amnistia.

Sense entendre quasi res de temes judicials, fent un repàs a com ha anat tot, és molt fàcil afirmar, sense possibilitat d'error, que els jutges estan actuant políticament i no pas jurídicament. I aquí rau tot el problema de l'Estat espanyol. Quan no governa la dreta, totes les institucions de l'Estat es tanquen en banda posant bastons a les rodes perquè no es pugui avançar democràticament. La conclusió més evident és que la transició democràtica espanyola és un frau que ens hem empassat tots, amb més o menys consciència.

Com se sentirà l'Ahmed?

L'articulista de l'ARA, Ferran Sáez Mateu, filòsof, ens recorda avui la infàmia comesa per Espanya contra el poble sahrauí, i la recent decisió de l'ONU, avalant el pla d'autonomia del Marroc i negant-los el dret a l'autodeterminació.

Vivim uns moments en què tots són dubtes i hem perdut confiança amb les institucions, també les Nacions Unides. I això és greu! A Espanya l'administració de la justícia està en mans de jutges, alguns dels quals són corruptes, però sobretot guiats per la seva ideologia. Europa, amb qui hem confiat des de sempre i que d'alguna manera ens alliberava de la repressió franquista, també ens ha decebut, posant-se al costat dels seus socis, els estats. I ara l'ONU, incapaç de ser efectiva davant del genocidi de Gaza, també ens ha regalat una galleda d'aigua freda amb la seva decisió sobre el Sàhara.

Durant molts anys el posicionament de l'ONU era clar, encara que no fos capaç de fer-lo complir. Ara, amb la pressió dels actuals dirigents mundials, ha canviat de criteri i s'ha posat d'esquena del poble sahrauí, antiga colònia espanyola, abandonada pel franquisme i pels dirigents de la transició. Vergonya que hem de patir tots plegats, veient com pensen i actuen els nostres dirigents, i això que tenim el govern més progressista de la història!

A casa, un estiu, quan els nostres fills encara eren menuts, vàrem acollir l'Ahmed. Era una decisió que no tothom entenia. Potser posaves la mel als llavis a uns infants que després tornaven a la crua realitat. La intenció era, però, alegrar-los l'estada estiuenca, compensant tot el seu sofriment i neguits, i l'abandonament del món occidental.

L'Ahmed s'haurà fet gran i si tenia l'esperança d'aconseguir la llibertat per al seu poble, s'haurà vist frustrat. La pressió i els interessos dels estats dominants han deixat a l'estacada els refugiats a Algèria, negant-los el dret a l'autodeterminació, que a diferència del cas català, estava totalment garantit (això creia) per la legislació vigent. 

Un nou revés a la confiança amb les nostres institucions. Una nova xacra que afecta moltes persones i que de manera injusta es tolera i permet.

Eixos orbital i transversal

Lligat amb el comentari d'ahir, on remarcava la importància de disposar d'un bon transport públic, sobretot si es vol convèncer a la ciutadania que deixi de moure's amb el vehicle privat, avui llegia la proposta estratègica de la consellera Sílvia Paneque, per transformar la xarxa ferroviària de Catalunya. No s'inventen res, sinó que recuperen idees que hem escoltat moltes vegades, però que han acabat en això, amb idees sense posar fil a l'agulla.

Sempre ens queixem de l'Espanya radial, en què tot ha de passar per Madrid, com si a Catalunya no funcionés de la mateixa manera. La nostra xarxa viària i la ferroviària són també radials, amb l'única excepció de l'eix transversal, que té pocs anys d'història, però que va representar un canvi de mentalitat important.

Avui es fa difícil, per no dir impossible, desplaçar-te en tren sense haver de passar per Barcelona, i en aquesta estratègia de la consellera, torna a sortir l'eix orbital, que hauria d'unir Mataró amb Vilanova i la Geltrú, o bé l'eix transversal que uneixi Girona amb Lleida, com ja passa per carretera.

L'actual govern de la Generalitat sembla decidit a posar en marxa projectes encallats des de fa dècades. Voldria pensar que no es quedarà en una pluja d'intencions, com ha passat fins ara, sense que es materialitzi res. Planificar és important i hi ha governs, autonòmics o municipals, que no hi tenen gaire pràctica. Tot i això, no ens podem quedar en el paper i cal posar en marxa els projectes. No és fàcil, però ja està bé d'anar marejant la perdiu.

Tenim prou experiència en l'execució d'obres d'infraestructura que s'eternitzen. Ens agradaria que quan hi ha una idea, aquesta es portés a terme ràpidament i en poguéssim gaudir de pressa. Això no passa, i t'adones que la doble via de la línia R3 és encara una reivindicació, després de cinquanta anys. I ara, que ja s'hi està treballant, et parlen de la finalització de l'obra a molts anys vista. Això fa que no ens puguem encantar planificant, sabent que tot és tan lent.

Digueu-me desconfiat, però fins que no vegi les màquines al carrer, no em creuré gaires coses, i tenint ja una edat, tinc més pressa que mai.

Vehicle privat versus transport públic

Avui llegia un article al diari ARA que parlava de la saturació de cotxes a les Balears i com es vol resoldre. No entraré en detalls en el tema perquè tampoc ho conec gaire, encara que hagi viscut alguna experiència, però sí que voldria incidir en un fet que és comú arreu, sobretot quan es demana reduir els desplaçaments amb vehicle privat.

No hi ha dubte que la principal raó per anar amb el teu cotxe és la comoditat. Si no has d'estar pendent d'horaris de trens o autobusos i pots arribar fins al lloc exacte on has d'anar, t'estalvia molts maldecaps. Lluitar contra la comoditat no és fàcil, però en tot cas si el transport públic no està ben resolt, la lluita acostuma a ser inútil. Ja s'ha perdut d'entrada.

Només amb una xarxa de transport públic extensa, que arribi arreu i amb una amplitud horària pot estalviar el vehicle privat. Si no ho poses fàcil, no esperis que la gent es resisteixi a agafar el seu cotxe.

Si vius en una gran ciutat tens molts punts per prescindir del cotxe particular. Si el transport urbà està ben resolt, i els desplaçaments a fora són puntuals i disposes també de bona comunicació, perquè t'has de carregar de despeses d'aparcament, assegurança, revisions i manteniment del vehicle. Agafa el transport públic i, si cal, lloga puntualment un turisme per fer un extra.

El problema sorgeix si vius en un poble petit i mal comunicat. Potser no tens tampoc tants problemes per aparcar, i la comoditat de sortir quan vols i on vols, és molt difícil de contrarestar quan els horaris del transport públic no són generosos.

Arenys hem viscut l'experiència d'una recollida de signatures per aconseguir un transport públic al centre sanitari de referència. Avui, desplaçar-t'hi sense cotxe particular és gairebé impossible, llevat que et mentalitzis a seguir una cursa d'obstacles sabent l'hora que surts, però no l'hora que arribes.

És bo que ens mentalitzin sobre la necessitat de reduir els desplaçaments privats, però la solució exigeix millorar l'oferta de transport públic. No es poden demanar peres a l'om.

El gran recapte

Que hàgim de recórrer al gran recapte vol dir que la cosa no va bé. D'aquí, però, a girar-nos d'esquena o criticar-ho n'hi ha un bon tros. És cert que l'Estat, a través de les diferents administracions, hauria de vetllar perquè tothom disposés del mínim per viure amb dignitat. Si no és així vol dir que algú no fa els deures, que el món no és just i que cal treballar a fons per revertir la situació.

Des de sempre, la societat civil se les ha empescat per trobar la manera de substituir la feina de l'administració pública. L'Església, amb diferents organitzacions, ha liderat projectes de beneficència que ha servit per donar aliments a aquelles persones que la societat ha arraconat. Algú, amb l'argument que aquesta tasca l'hauria d'assumir l'estat, ha menystingut la tasca i sacrifici de molts voluntaris. No ens equivoquem!

Les ajudes alimentàries hi són per ajustar el desequilibri existent a la societat. Si una família no té prou ingressos per subsistir, la societat ho ha de resoldre. La manera més lògica seria a través de l'administració pública, que és l'encarregada de vetllar pel bon funcionament del país. La realitat, però, ens ha fet veure que sense la iniciativa privada, moltes famílies no tirarien endavant. Tenim problemes d'habitatge, però també d'aliments.

Els estats europeus han ideat sistemes per arribar a les famílies més desvalgudes, amb la intenció de fer menys traumàtica la manera d'accedir als aliments. Potser la intenció és bona, però de moment és insuficient i el banc dels aliments no pot deixar d'existir d'un dia per l'altre. És per això que, iniciatives com la del gran recapte són encara necessàries i tot el que nosaltres puguem fer per col·laborar-hi serà benvingut.

Hi ha moltes coses a la vida que no caldria realitzar si tots plegats fóssim capaços d'organitzar-nos correctament, tenint en compte a tothom. Mentre això no sigui possible, qualsevol iniciativa encaminada a ajudar els menys afavorits, serà lloable i necessària.

Hem sentit el xot

Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.

Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.

Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.

Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.

Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir. 

T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.

Netejar les nostres façanes

Avui he llegit una notícia a Capgròs que desconeixia. El passat 22 d'octubre, la Comissió d'Economia, Comerç i Transició Digital del Congrés dels Diputats va aprovar una proposició no de llei que impulsa la modificació del marc legal per obligar les empreses de les telecomunicacions a retirar el cablejat en desús.

Precisament aquests dies, arran d'una pregunta al Ple, per part del grup municipal de la CUP, s'ha parlat d'aquest tema a la nostra vila. És vergonyós veure les façanes plenes de cables, la majoria dels quals són obsolets. No és una cosa d'ara, sinó que fa molts anys que dura, però com més va es fa més gros. 

Segons diu la notícia, la proposta aprovada insta al Govern a:

• Estudiar la possibilitat de modificar la normativa estatal vigent en matèria de telecomunicacions, particularment la Llei 11/2022, amb la finalitat d'establir l'obligació de retirada del cablejat en desús per part dels operadors, en condicions de seguretat i eficiència tècnica.

• Analitzar l'aplicació del marc normatiu europeu vigent, a fi de valorar el seu desenvolupament en l'àmbit estatal quant al desmantellament d'infraestructures obsoletes en el sector de les telecomunicacions.

• Impulsar l'habilitació expressa a les Administracions Locals perquè, mitjançant ordenances municipals, puguin regular la identificació, retirada i gestió del cablejat en desús en façanes, vies públiques i infraestructures de titularitat local.

Crec que és important que es tingui en compte, tot i que soc conscient que la batalla serà llarga i costosa i que totes les administracions, també la local, hi han de posar de la seva part. No pot ser que s'aixequin carrers i no s'aprofiti per soterrar totes les línies elèctriques i telefòniques que ara passen per les façanes.

Hem d'embellir les nostres viles i impedir que els interessos econòmics de les empreses ens embrutin les nostres façanes. Hem d'instar als nostres governs locals a lluitar per aconseguir que, aprofitant la iniciativa del Congrés de Diputats, es tregui tot el cablejat de les nostres façanes i que, a partir d'ara, es treballi tenint en compte l'estètica i el respecte a la propietat privada i pública de tota la ciutadania.